S'han acabat els miracles. No s'hi val
asseure's a esperar el següent cicle. El cercle virtuós immobiliari no tornarà.
El brutal deute privat (2,2 bilions d'euros) que ens ha permès viure a tot tren
aquests anys, triplicant el deute públic (0,7 bilions), amenaça d'enderrocar la
feble arquitectura del nostre Estat del benestar entre altives lliçons
d'eficiència i moralitat.
A dos mesos de les eleccions, el debat sobre l'impost de patrimoni provocat pel candidat Rubalcaba ens ha permès escapar momentàniament de la trampa d'una campanya on tot ho arregla la fada de la confiança. De nosaltres depèn que, des d'ara, els debats sobre el nostre sistema de benestar no segueixin reduïts a una qüestió de retallar càrrecs de confiança, o revendre cotxes o immobles oficials.
Assumim la realitat. Els ingressos extraordinaris no tornaran a les arques públiques. En plena globalització, els serveis públics s'hauran de finançar al vell estil: amb impostos. En aquest entorn de recursos escassos, el primer serà l'acotació de l'oferta de serveis. Si volem que els col·legis segueixin funcionant com a contenidors multimèdia on transferir part dels costos de la vida familiar, això té un preu. Si volem seguir fent servir els hospitals com a dipòsits on endossar part dels nostres costos laborals i familiars, algú ho ha de pagar. La cosa pública no pot continuar sent un lloc màgic que no fa mai falta fins que es necessita; llavors es vol tot, i que a més funcioni com un duty free.
A dos mesos de les eleccions, el debat sobre l'impost de patrimoni provocat pel candidat Rubalcaba ens ha permès escapar momentàniament de la trampa d'una campanya on tot ho arregla la fada de la confiança. De nosaltres depèn que, des d'ara, els debats sobre el nostre sistema de benestar no segueixin reduïts a una qüestió de retallar càrrecs de confiança, o revendre cotxes o immobles oficials.
Assumim la realitat. Els ingressos extraordinaris no tornaran a les arques públiques. En plena globalització, els serveis públics s'hauran de finançar al vell estil: amb impostos. En aquest entorn de recursos escassos, el primer serà l'acotació de l'oferta de serveis. Si volem que els col·legis segueixin funcionant com a contenidors multimèdia on transferir part dels costos de la vida familiar, això té un preu. Si volem seguir fent servir els hospitals com a dipòsits on endossar part dels nostres costos laborals i familiars, algú ho ha de pagar. La cosa pública no pot continuar sent un lloc màgic que no fa mai falta fins que es necessita; llavors es vol tot, i que a més funcioni com un duty free.
Totes les reformes fiscals empreses durant els bons temps han significat transferències de riquesa i oportunitats cap a les rendes de capital i els més acabalats. Els rics són més rics i les classes mitjana i baixa són menys classe mitjana i més classe baixa. Les oportunitats s¿han redistribuït a favor d'aquells que ja les tenien. Resulta revelador veure que mai hi ha dificultat per definir qui és ric si es tracta de rebaixes fiscals. Només es converteix en un problema quan toca pagar.
En paral·lel a aquest desmunt de la fiscalitat de l'Estat del benestar, s'ha produït una voladura controlada de la seva legitimitat. Com bé afirma Sharpf, la revolució neoconservadora ha aconseguit desplaçar-lo de la nostra identitat col·lectiva. Els serveis públics sempre són per als altres. La sanitat, l'educació o la protecció contra l'adversitat que es finança amb els meus impostos sempre són les dels altres. Com més selectiu es fa l'Estat del benestar, més espai i base perd en la nostra identitat col·lectiva en la idea del país que volem.
La reconstrucció del benestar afronta una doble tasca. S'ha de reconstruir la seva fiscalitat i recuperar la cosa pública com a part de la nostra identitat. No es tracta només de pagar per obtenir uns serveis. Es tracta de contribuir per viure en un model de societat basat en la igualtat d'oportunitats i on ningú queda abandonat a la seva sort.
La reconstrucció fiscal de l'Estat del benestar hauria de pivotar sobre tres eixos. El primer ha de ser la progressivitat. El sistema fiscal ha d'exigir un esforç proporcional a les capacitats i oportunitats de cadascú. No es tracta només d'impostos per serveis. La política fiscal ha de ser equitativa. Ha d¿amortitzar externalitats i costos socials generats per les activitats privades. Ha d'operar com un instrument per redistribuir les oportunitats entre grups i individus. Una reforma fiscal que no equilibri l'esforç entre rendes del treball i del capital no mereixerà rebre aquest nom. L'equitat és també el camí de la legitimitat.
El segon pivot ha de ser l'eficiència. La política fiscal és una eina crítica per a la sostenibilitat del creixement econòmic. Necessitem una fiscalitat que penalitzi l'especulació i afavoreixi la inversió i la creació de riquesa i ocupació; que encareixi la ineficiència i possibiliti la innovació. Uns impostos que habilitin el desenvolupament de nous mercats i noves fonts de progrés i benestar.
El tercer vector per a una fiscalitat reconstruïda ha de ser la maximització de la seva potència recaptatòria. La reforma fiscal que necessitem ha de netejar, fixar i donar esplendor a l'actual jungla regulativa, on els impostos s'han anat dinamitant de manera controlada per la via de la profusió reglamentària, les exempcions i les excepcions. Necessitem una ordenació fiscal clara, senzilla i contundent en els seus termes i recolzada sobre un sistema d¿inspecció ben armat. Únicament així acabarem amb el càncer més gran de la nostra fiscalitat i el nostre benestar, el frau.
Aquest és el debat que no vol sentir, però que només podrà defugir fins al 21-N, el país que atresora més de la tercera part dels bitllets de 500 euros que circulen per la Unió Europea. El país on pagar és de tontos i els cobraments es faciliten amb IVA o sense IVA amb la mateixa simpatia amb què als bars t'ofereixen el cafè, sol o tallat; amb la mateixa naturalitat amb què un governant renuncia a cobrar patrimoni mentre acomiada professors.
Antón Losada, Professor de Ciències
Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostelítiques de la Universitat
de Santiago de Compostel·la
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada