DEL BLOC D'EN JOAN CARLES GALLEGO (31.01.2011)
El preacord de pensions que s’ha aconseguit és sens dubte un acte important que no deixa indiferent, que permet valoracions favorables i crítiques ferotges. Com en tot, depèn de la posició de cadascú, de l’anàlisi del context, de la valoració de la pròpia força, dels objectius que t’has marcat, de l’estratègia de futur que tinguis, de les alternatives que dibuixis. Depèn també de saber quin era l’inici i on ets ara i com hi has arribat.
Fa un any que el debat de la reforma de les pensions forma part de la confrontació social. El gener del 2010, el govern va comunicar a Brussel·les la proposta, feta unilateralment i sense cap negociació, d’allargar l’edat legal de jubilació als 67 anys de forma obligatòria i general. Això va generar un ampli rebuig social a la mesura amb accions de protesta, la primera la manifestació del 23 de febrer i la darrera el 18 de desembre, on el lema “67 ni de conya” expressava gràficament el rebuig a les propostes del Govern. Ara, un any després, tenim un preacord de Govern, sindicats i empresaris.
El Govern finalment s’ha vist forçat a negociar per acordar una reforma més equilibrada. Sense la vaga general del 29 de setembre el Govern no s’hagués assegut a negociar la seva proposta inicial i difícilment sense la pressió sostinguda dels sindicats, l’amenaça d’una nova confrontació social, el Govern hagués anat variant les seves posicions. Algú haurà de revisar les declaracions que diuen que les vagues són inútils, que les manifestacions són pèrdues de temps o que els sindicats no serveixen per a res. Per què si no es reobre la negociació? Per què el Govern canvia la posició inicial d’edat legal obligatòria i general de jubilació als 67 anys? Per què s'accepta la formulació flexible de 63 a 67, mantenint els drets a pensió màxima en 65 anys amb 38,5 cotitzats?
Cal llegir l’acord per conèixer-ne els continguts i els equilibris assolits. Si la premissa inicial era que la reforma era necessària, atesa la realitat demogràfica del país, el que calia era definir clarament els objectius: mantenir un sistema públic de pensions que garanteixi pensions dignes per a tothom, que aquestes tinguin relació amb l’esforç contributiu de les persones al llarg de la seva vida i que es puguin cobrar durant més anys, ja que se suposa que podrem viure més. Ara de la lectura de l’acord hem de valorar si s’assoleix l’objectiu o no.
L’acord parla de jubilació ordinària, anticipada, de prejubilacions i jubilació parcial, dels períodes de maternitat i de formació i qualificació de joves, de treballs penosos i perillosos, d’escales de càlcul i de buits de cotització, d’incentius pel retard voluntari de la jubilació i de penalitzacions per l’avenç. D’aquelles situacions concretes que afecten a tothom d’una o altra manera. Però no l’hem de valorar només pels efectes que hi intuïm en un o altra cas personal, sinó en la lògica de la solidaritat entre generacions, de la contributivitat i de la sostenibilitat.
Valoro el preacord positivament. Puc entendre que hi hagi veus crítiques, ja que una reforma del sistema de pensions introdueix canvis que en alguns casos poden tenir efectes negatius. Però l’acord limita de manera clara les principals retallades de la proposta inicial del govern. Garanteix la pervivència del sistema públic de pensions amb dret a pensió digna quan et jubiles, barrant el pas als grups de pressió financers que volien imposar el model mixt públic-privat de pensions públiques mínimes (que justifiquen baixar cotitzacions) que es complementin obligatòriament amb plans de pensions privats (que deixen grans beneficis a les entitats financeres). Però també perquè manté el dret a jubilar-se als 65 anys amb la pensió màxima, augmentant la vida laboral a 38,5 anys, sí, però introduint mecanismes correctius per a joves que es qualifiquin, dones i treballs perillosos i penosos. I perquè actua també sobre els ingressos del sistema, bases de cotització, integració de règims, assumpció de despeses no contributives pels pressupostos de l’estat, i no només sobre la despesa. La reforma, però, introdueix canvis que poden tenir efectes diferents segons els casos personals a l’hora de calcular la pensió, en especial en allargar el període de càlcul dels actuals 15 als 20 i 25 anys, una mesura que pot introduir alguna minoració en el càlcul de qui té carreres laborals ascendents i pot millorar el càlcul a qui els darrers anys és acomiadat o acumula treballs més precaris.
Però cap acord de pensions, cap reforma d'aquest acord, ni l’actual sistema, garanteixen pensió digna a una edat justa, si els treballadors i treballadores no tenim vides laborals estables i continuades, en condicions laborals dignes i saludables. El problema a solucionar és de reactivació econòmica i de mercat de treball, crear ocupació en quantitat i qualitat. Per això ara hem de garantir el dret a la negociació col·lectiva (consolidar el paper del conveni sectorial i la seva eficàcia general i ampliar els drets de participació i intervenció sindical per abordar la flexibilitat pactada a l’empresa i incloure els treballadors i treballadores de les petites empreses) i continuar exigint la reversibilitat dels aspectes més inútils i injustos de la reforma laboral imposada l’estiu passat per tal de millorar la vida laboral, l’accés, la permanència i la qualitat del treball.
El preacord de pensions que s’ha aconseguit és sens dubte un acte important que no deixa indiferent, que permet valoracions favorables i crítiques ferotges. Com en tot, depèn de la posició de cadascú, de l’anàlisi del context, de la valoració de la pròpia força, dels objectius que t’has marcat, de l’estratègia de futur que tinguis, de les alternatives que dibuixis. Depèn també de saber quin era l’inici i on ets ara i com hi has arribat.
Fa un any que el debat de la reforma de les pensions forma part de la confrontació social. El gener del 2010, el govern va comunicar a Brussel·les la proposta, feta unilateralment i sense cap negociació, d’allargar l’edat legal de jubilació als 67 anys de forma obligatòria i general. Això va generar un ampli rebuig social a la mesura amb accions de protesta, la primera la manifestació del 23 de febrer i la darrera el 18 de desembre, on el lema “67 ni de conya” expressava gràficament el rebuig a les propostes del Govern. Ara, un any després, tenim un preacord de Govern, sindicats i empresaris.
El Govern finalment s’ha vist forçat a negociar per acordar una reforma més equilibrada. Sense la vaga general del 29 de setembre el Govern no s’hagués assegut a negociar la seva proposta inicial i difícilment sense la pressió sostinguda dels sindicats, l’amenaça d’una nova confrontació social, el Govern hagués anat variant les seves posicions. Algú haurà de revisar les declaracions que diuen que les vagues són inútils, que les manifestacions són pèrdues de temps o que els sindicats no serveixen per a res. Per què si no es reobre la negociació? Per què el Govern canvia la posició inicial d’edat legal obligatòria i general de jubilació als 67 anys? Per què s'accepta la formulació flexible de 63 a 67, mantenint els drets a pensió màxima en 65 anys amb 38,5 cotitzats?
Cal llegir l’acord per conèixer-ne els continguts i els equilibris assolits. Si la premissa inicial era que la reforma era necessària, atesa la realitat demogràfica del país, el que calia era definir clarament els objectius: mantenir un sistema públic de pensions que garanteixi pensions dignes per a tothom, que aquestes tinguin relació amb l’esforç contributiu de les persones al llarg de la seva vida i que es puguin cobrar durant més anys, ja que se suposa que podrem viure més. Ara de la lectura de l’acord hem de valorar si s’assoleix l’objectiu o no.
L’acord parla de jubilació ordinària, anticipada, de prejubilacions i jubilació parcial, dels períodes de maternitat i de formació i qualificació de joves, de treballs penosos i perillosos, d’escales de càlcul i de buits de cotització, d’incentius pel retard voluntari de la jubilació i de penalitzacions per l’avenç. D’aquelles situacions concretes que afecten a tothom d’una o altra manera. Però no l’hem de valorar només pels efectes que hi intuïm en un o altra cas personal, sinó en la lògica de la solidaritat entre generacions, de la contributivitat i de la sostenibilitat.
Valoro el preacord positivament. Puc entendre que hi hagi veus crítiques, ja que una reforma del sistema de pensions introdueix canvis que en alguns casos poden tenir efectes negatius. Però l’acord limita de manera clara les principals retallades de la proposta inicial del govern. Garanteix la pervivència del sistema públic de pensions amb dret a pensió digna quan et jubiles, barrant el pas als grups de pressió financers que volien imposar el model mixt públic-privat de pensions públiques mínimes (que justifiquen baixar cotitzacions) que es complementin obligatòriament amb plans de pensions privats (que deixen grans beneficis a les entitats financeres). Però també perquè manté el dret a jubilar-se als 65 anys amb la pensió màxima, augmentant la vida laboral a 38,5 anys, sí, però introduint mecanismes correctius per a joves que es qualifiquin, dones i treballs perillosos i penosos. I perquè actua també sobre els ingressos del sistema, bases de cotització, integració de règims, assumpció de despeses no contributives pels pressupostos de l’estat, i no només sobre la despesa. La reforma, però, introdueix canvis que poden tenir efectes diferents segons els casos personals a l’hora de calcular la pensió, en especial en allargar el període de càlcul dels actuals 15 als 20 i 25 anys, una mesura que pot introduir alguna minoració en el càlcul de qui té carreres laborals ascendents i pot millorar el càlcul a qui els darrers anys és acomiadat o acumula treballs més precaris.
Però cap acord de pensions, cap reforma d'aquest acord, ni l’actual sistema, garanteixen pensió digna a una edat justa, si els treballadors i treballadores no tenim vides laborals estables i continuades, en condicions laborals dignes i saludables. El problema a solucionar és de reactivació econòmica i de mercat de treball, crear ocupació en quantitat i qualitat. Per això ara hem de garantir el dret a la negociació col·lectiva (consolidar el paper del conveni sectorial i la seva eficàcia general i ampliar els drets de participació i intervenció sindical per abordar la flexibilitat pactada a l’empresa i incloure els treballadors i treballadores de les petites empreses) i continuar exigint la reversibilitat dels aspectes més inútils i injustos de la reforma laboral imposada l’estiu passat per tal de millorar la vida laboral, l’accés, la permanència i la qualitat del treball.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada