Estrabisme amb les pensions

La reforma de la Seguretat Social compta amb un ampli acord social i polític però amb menys suport ciutadà. La raó d'això pot estar en com el Govern l'ha justificat i en com ha fixat el marc del debat. Al tornar del Consell Europeu del maig, es va vincular la reforma de la Seguretat Social a la crisi, quan els seus comptes tenen superàvit i un fons de reserva de 64.000 milions d'euros. Per fer mèrits reformistes davant dels mercats i forçar el ritme i la intensitat dels canvis, es van exagerar unes incerteses que, tot i ser certes, eren governables a mitjà termini (2010-2040). I es va recórrer a projeccions parcials i negatives per al 2050-2060, que a tan llarg termini, més que projeccions, són actes de fe.

Aquest plantejament va comptar amb l'ajuda interessada dels que volen substituir l'actual sistema públic per un altre de mixt, en què els sistemes privats de capitalització -fons de pensions- augmentin la seva presència a Espanya. El debat s'ha fet girar simplistament sobre la insostenibilitat del sistema si no s'endarreria la jubilació als 67 anys. El resultat és que, malgrat que la reforma aporta equilibris i millora pel que fa a l'equitat interna, la percepció ciutadana és una altra. A l'espera del text que encara no s'ha aprovat del projecte de llei, podem apuntar-ne alguns dels aspectes rellevants, recordant que l'entrada en vigor de la reforma està prevista per a l'1 de gener del 2013, amb una aplicació transitòria que en uns casos dura 10 anys i en altres arriba al 2027. L'augment de cotitzacions d'alguns règims, per acostar-les als ingressos reals dels cotitzants, suposa afrontar l'anomalia que els assalariats cotitzin una mitjana de 1.700 euros per mes, i els autònoms no arribin a 1.000. Això genera iniquitat, perquè l'esforç més petit dels autònoms es converteix en més solidaritat cap a ells, que en un 41% dels casos perceben pensions amb complement de mínims, quan només un 20% dels assalariats el cobren.

A més a més, aquesta mesura, juntament amb la integració de tots els afiliats en només dos règims amb condicions harmonitzades, la millora de les bases màximes de cotització i l'aportació de l'Estat de 4.000 milions anuals per finançar els complements de mínims, pot millorar els comptes.

La reforma obre pas a una jubilació flexible pròpia d'una societat amb formes de treball que ja no són fordistes i vides laborals que no són clòniques. Amb variables que van dels 15 anys de cotització mínima per accedir a la pensió fins als 38,5 i dels 61 anys d'edat als 67. Amb només 15 anys cotitzats un assalariat es podrà jubilar als 61 si pertany a un col•lectiu que es declari de feina penosa, tòxica o perillosa, o tingui discapacitat.

Els que prolonguin voluntàriament la jubilació més enllà de l'edat ordinària tindran un increment en la pensió en funció de cada any de retard i dels anys cotitzats. Es manté la jubilació anticipada als 61 anys amb coeficient reductor en casos de crisi i s'instaura la voluntària als 63. Es manté la jubilació parcial amb contracte de relleu, encara que se'n desincentiva l'ús amb un augment de les cotitzacions. S'estableix una doble edat ordinària de jubilació: els 65 anys actuals amb 38,5 cotitzats i els 67 anys amb 35 de cotització. Aquest canvi es farà gradualment des del 2013 fins al 2027.

S'introdueix la cotització per a treballadors becaris o amb contractes o programes formatius que avui no cotitzen i el còmput com a cotitzats de nou mesos per a la mare o el pare per naixement o adopció d'un fill si se'n fan càrrec i no cotitzen en aquest període.

L'ampliació progressiva, els pròxims deu anys, del període de càlcul de 15 a 25 anys té conseqüències diferents depenent de la vida laboral de cada persona. Per a carreres amb cotitzacions estables, l'impacte és pràcticament nul. Per a aquells les cotitzacions dels quals hagin crescut els últims anys per sobre de la inflació, es redueixen les seves expectatives de pensió en percentatges que poden arribar al 5%. I per als que estiguin desocupats en l'etapa prèvia a la jubilació, el canvi els millora significativament les pensions.

La gran incertesa és l'impacte en els joves, que no depèn de la Seguretat Social sinó del mercat de treball. Si no es crea ocupació i s'insisteix en la precarietat i a menysprear la formació i la seva retribució, la discriminació dels joves en la feina es reproduirà en la jubilació. Les reformes reduiran el ritme de creixement dels recursos destinats a pensions i, en alguns casos, redueixen les expectatives de pensió. Però també hi ha mesures que minimitzen l'impacte de la reforma i milloren l'equitat per a alguns col•lectius.

No obstant, sembla que la percepció ciutadana no és positiva. I durant els pròxims mesos podria passar com en les enquestes sobre la crisi. Si es pregunta si la reforma retalla drets en general, una majoria pot contestar que sí i aquestes mateixes persones poden contestar a la següent pregunta que a elles no els suposa cap retallada. Aquesta pot ser la conseqüència d'haver estat estràbics políticament durant mesos, amb un ull mirant cap a les bases socials i un altre cap als mercats.

Publicat a. EL PERIÓDICO, Dimecres, 9 de febrer
Joan Coscubiela Professor de Dret Laboral. Facultat de Dret d'ESADE